Burj-Dubai tower. 2008

Babel. Athanasius Kircher. 1679.

L’escut de la ciutat



Al principi de la construcció de la Torre de Babel, tot estava en un ordre mitjanament passador. Fins i tot hi havia massa ordre, potser. Van prendre excessiva cura dels guies i traductors, dels allotjaments per a obrers i les vies de comunicació, com si es disposés de segles per acomplir aquella tasca. L'opinió general, però, era que mai no serien prou lents. No hauria calgut gaire per deixar-ho còrrer tot, fins de ni plantar els ciments. La gent pensava: l’essencial de tota aquesta empresa és el projecte de construir una torre que abasti fins al cel. Al costat d’aquest pensament tota la resta és secundària. Una vegada copsada la  grandesa de la idea, aquesta ja no pot desaparèixer. Mentre hi haurà homes, hi haurà també aquest fort desig d’acabar la torre fins al final. No ens inquietem per l'avenir.  Al contrari, cal pensar en el major coneixement de les properes generacions; l'arquitectura no ha fet sino progressar i així continuarà; d'ací a cent anys el treball que ara ens ocupa un any es podrà fer en uns mesos, més consistent i millor. Per a què, doncs, escarrassar-nos avui fins al límit de les nostres forces?. L'obstinació seria justificable si en el temps d'una generació es pogués assolir la torre. Cosa totalment impossible; el més probable és que la nova generació, amb els seus coneixements perfeccionats, condeni el treball de l'anterior i enderroqui tot allò ja construït per tornar a començar. Uns tals pensaments restaven energies, i més que de la construcció de la torre, d’allò que hom es preocupava era de la construcció de la ciutat per als obrers. I van començar els conflictes: cada nacionalitat volia el millor barri, això va generar baralles que acabaren vessant molta  sang. Aquestes  disputes no tenien cap objecte; alguns dirigents van estimar que això faria endarrerir molt la construcció de la torre i d'altres  que calia esperar que la pau fos restablerta.  En temps de treva embellien la ciutat generant noves enveges i noves baralles. Així va transcòrrer el temps de la primera generació, però les que seguiren van fer el mateix. Només van desenvolupar la destresa tècnica i amb ella les ganes de brega. Malgrat que la segona o tercera generació  va reconèixer la ximpleria d’una torre que arribés al cel, tothom estava ja massa entrelligat els uns amb els altres per abandonar la ciutat. 

 Tot el que ha sorgit en aquesta ciutat quant a llegendes i cançons és ple de delit envers un dia profètic en el qual un puny gegantí esclafarà la ciutat de cinc cops seguits. És per això que hi ha un puny a l'escut de la ciutat.


Franz Kafka

Les armes de la ville

Au début, quand on commença à bâtir la Tour de Babel, tout se passa assez bien. Il y avait même trop d'ordre : on parlait trop poteaux indicateurs, interprètes, logements ouvriers et voies de communication. Il semblait qu'on eût des siècles devant soi pour travailler à son idée. Bien mieux, l'opinion générale était qu'on ne saurait jamais être assez lent. Il eût fallu la pousser bien peu pour avoir peur de creuser les fondations.

Voici comment on raisonnait : l'essentiel de l'entreprise est de bâtir une tour qui touche aux cieux. Tout le reste, auprès, est secondaire. Une fois saisie dans sa grandeur, l'idée ne peut plus disparaître : tant qu'il y aura des hommes, il y aura le désir, le désir ardent, d'achever la construction de la tour. Or, à cet égard, l'avenir ne doit préoccuper personne. Bien au contraire, la science humaine s'accroît, l'architecture a fait et fera des progrès, un travail qui demande un an à notre époque pourra peut-être, dans un siècle, être exécuté en six mois, et mieux, et plus durablement. Pourquoi donc donner aujourd'hui jusqu'à la limite de ses forces? Cela n'aurait de sens que si l'on pouvait espérer bâtir la tour dans le temps d'une génération.

Il ne fallait pas compter là-dessus. Il était beaucoup plus logique d'imaginer, tout au contraire, que la génération suivante, en possession d'un savoir plus complet, jugerait mal le travail fait, abattrait l'ouvrage des devanciers et recommencerait sur de nouveaux frais.

De telles idées paralysaient les forces et, plus que la tour, on s'inquiétait de bâtir la cité ouvrière. Chaque nation voulait le plus beau quartier, il en naissait des querelles qui finissaient dans le sang.

Ces combats ne cessaient plus. Ils fournirent au chef un nouvel argument pour prouver que, faute d'union, la tour ne pouvait être bâtie que très lentement et même, de préférence, une fois la paix conclue. Mais on n'employait pas tout le temps à se battre. Entre deux guerres, on travaillait à l'embellissement de la cité, ce qui provoquait d'ailleurs de nouvelles jalousies d'où sortaient de nouveaux combats. Ce fut ainsi que passa l'époque de la première génération, et nulle, depuis, ne différa. Seul le savoir-faire augmentait, et avec lui l'envie de se battre. Ajoutez-y qu'à la deuxième ou troisième génération on reconnut l'inanité de bâtir une tour qui touchât le ciel, mais trop de liens s'étaient créés à ce moment pour qu'on abandonnât la ville.

Tout ce qu'il y est né de chants et de légendes est plein de la nostalgie d'un jour prophétisé où elle sera pulvérisée par les cinq coups d'un gigantesque poing. Cinq coups qui se suivront de près. Et c'est pourquoi la ville a un poing dans ses armes.

Franz Kafka.

septembre 1920.

The City Coat of Arms


At first all the arrangements for building the Tower of Babel were characterized by fairly good order; indeed the order was perhaps too perfect, too much thought was taken for guides, interpreters, accomodation for the workmen, and roads of communication, as if there were centuries before one to do the work in.

In fact the general opinion at that time was that one simply could not build too slowly; a very little insistence on this would have sufficed to make one hesitate to lay the foundations at all. People argued in this way: The essential thing in the whole business is the idea of building a tower that will reach to heaven. In comparison with that idea everything else is secondary.

The idea, once seized in its magnitude, can never vanish again; so long as there are men on the earth there will be also the irresistable desire to complete the building. That being so, however, one need have no anxiety about the future; on the contrary, human knowledge is increasing, the art of building has made progress and will make further progress, a piece of work which takes us a year may perhaps be done in half the time in another hundred years, and better done, too, more enduringly.

So why exert oneself to the extreme limit of one's present powers? There would be some sense in doing that only if it were likely that the tower could be completed in one generation. But that is beyond all hope. It is far more likely that the next generation with their perfected knowledge will find the work of their predecessors bad, and tear down what has been built so as to begin anew.

Such thoughts paralyzed people's powers, and so they troubled less about the tower than the construction of a city for the workmen. Every nationality wanted the finest quarters for itself, and this gave rise to disputes, which developed into bloody conflicts. These conflicts never came to an end; to the leaders they were a new proof that, in the absence of the necessary unity, the building of the tower must be done very slowly, or indeed preferably postponed until universal peace was declared.

But the time was spent not only in conflict; the town was embellished in the intervals, and this unfortunately enough evoked fresh envy and fresh conflict.

In this fashion the age of the first generation went past, but none of the succeeding ones showed any difference; except that technical skill increased and with it occasion for conflict. To this must be added that the second or third generation had already recognized the senselessness of building a heaven-reaching tower; but by that time everybody was too deeply involved to leave the city.

All the legends and songs that came to birth in that city are filled with longing for a prophesied day when the city would be destroyed by five successive blows from a gigantic fist. It is for that reason too that the city has a closed fist on its coat of arms.

Franz Kafka.

El escudo de la ciudad

Al comienzo no faltó el orden en los preparativos para construir la Torre de Babel; orden en exceso quizá. Se preocuparon demasiado de los guías e intérpretes, de los alojamientos para obreros, y de vías de comunicación, como si para la tarea hubieran dispuesto de siglos. En aquella época todo el mundo pensaba que se podía construir con mucha calma; un poco más y habrían desistido de todo, hasta de echar los cimientos. La gente se decía: lo mas importante de la obra es la intención de construir una torre que llegue al cielo. Lo otro, es deseo, grandeza, lo inolvidable; mientras existan hombres en la tierra, existirá también el ferviente deseo de terminar la torre. Por lo cual no tiene que inquietarnos el porvenir. Por lo contrario, pensemos en el mayor conocimiento de las próximas generaciones; la arquitectura ha progresado y continuará haciéndolo; de aquí a cien años el trabajo que ahora nos tarda un año se podrá hacer seguramente en unos meses, mas durable y mejor. Entonces ¿para qué agotarnos ahora? El empeño se justificaría si cupiera la posibilidad de que en el transcurso de una generación se pudiera terminar la torre. Cosa totalmente imposible; lo más probable será que la nueva generación, con sus conocimientos más perfeccionados, condene el trabajo de la generación anterior y destruya todo lo construido, para comenzar de nuevo. Esas lucubraciones restaron energías, y se pensó ya menos en construir la torre que en levantar una ciudad para obreros. Mas cada nacionalidad deseaba el mejor barrio, lo que originó disputas que terminaban en peleas sangrientas. Esas peleas no tenían ningún objeto; algunos dirigentes estimaban que demoraría muchisimo la construcción de la torre, y otros, que más convenía aguardar a que se restableciera la paz. Pero no solo ocupaban el tiempo en pelear; en las treguas embellecían la ciudad, lo que a su vez daba motivo a nuevas envidias y nuevas polémicas. Así transcurrió el tiempo de la primera generación, pero ninguna de las otras siguientes tampoco varió; solo desarrollaron más la habilidad técnica, y unido a eso, la belicosidad. A pesar de que la segunda o tercera generación comprendió lo insensato de construir una torre que llegara al cielo, ya estaban todos demasiado comprometidos para dejar abandonados los trabajos y la ciudad.

En todas sus leyendas y cantos, esa ciudad tiene la esperanza de que llegue un día, especialmente vaticinado, en el cual cinco golpes asestados en forma sucesiva por el puño de una mano gigantesca, destruirán la mencionada ciudad. Y es por eso que el puño aparece en su escudo de armas. 

Franz  Kafka.